Documentals de Jazz

Són molts els documentals al nostre abast sobre aquest estil.
Si voleu saber-ne més aquí us en deixo una petita mostra!

  • IN-EDIT TV: El festival de cinema documental de temàtica musical IN-EDIT es celebra tots els anys a la ciutat de Barcelona. De fet, aquest any es durà a terme entre els dies 23 d'octubre i 2 de novembre a diversos cinemes de la nostra ciutat i abasta una gran quantitat d'estils musicals. Aquí teniu l'enllaç a la programació 2014. A més, IN-EDIT compta amb una web en la que podeu veure (per un mòdic preu) alguns dels documentals de les programacions anteriors. En aquest enllaç podeu accedir a aquells que tenen com a centre temàtic el Jazz, però us recomano que remeneu a la web, segur que trobeu coses interessants!!!
  • 1959, The year that changed Jazz: documental de la BBC, subtitulat en espanyol.
  • Chico y Rita: una pel·lícula de Fernando Trueba i Xavier Mariscal (2010) ambientada als anys 40 i 50 a les ciutats de Nova York, París i l'Habana, amb una banda sonora fantàstica! Us en deixo el trailer.
  • Calle 54: documental, també dirigit per David Trueba (2000), en què es fa un recorregut pel gènere del Latin Jazz i es ret homenatge als grans músics que han fet possible aquest estil. Aquí teniu la pàgina oficial del film i us en deixo el trailer, però us recomano que cerqueu a youtube alguns dels principals números i que mireu el documental complet!!

El Jazz modern

anys 50: COOL JAZZ
Estil que practicaran els seguidors de Dizzy Gillespie, amb una sonoritat tranquil·la i una expressió musical continguda, de vegades fins i tot cerebral.
All Blues, Miles Davis

anys 50: HARD BOP
Derivat del Be Bop, extrema les seves característiques i s'inspira en melodies del Blues i del Gospel.
A night in Tunisia, Art Blakey & The Jazz Messengers

anys 60: FREE JAZZ 
Porta al màxim la llibertat dels músics per improvisar, prescindint fins i tot d'estructures rítmiques, harmòniques o melòdiques fixades. L'intèrpret és absolutament lliure de tocar allò que li vingui de gust en cada moment.

Ornette Coleman


anys 70: JAZZ FUSIÓ 
Suposa una renovació del Jazz incloent elements d'altres estils musicals, com la música brasilera, del Carib (Latin Jazz), del Rock (Jazz Rock), del Flamenc... Aquesta tendència, discutida sovint pels puristes del Jazz, perdura fins a l'actualitat.
Desafinado, Stan Getz

The Girl from Ipanema, Astrud Gilberto i Stan Getz

Got a Match?, Chick Corea Elektric Band

From Within, Michel Camilo

Al despertar, Jorge Pardo

El Jazz Clàssic




Nova Orleans és una ciutat clau pel naixement del Jazz. Amb l'abolició de l'esclavitud el 1865, molts afroamericans es traslladen a les ciutats per treballar-hi. La ciutat de Nova Orleans era el principal port del riu Mississippi i la casa de molts ex esclaus. A més, la vida musical de la ciutat era molt rica, amb les marching bands o street parades (desfilades pel carrer durant el mardi grass, casaments, enterraments...), els riverboats (vaixells de vapor que ajudaran a difondre el Jazz als estats del nord) i les festes que es realitzaven cada setmana al Congo Square. El barri negre de la ciutat, Storyville, també serà fonamental pel desenvolupament del Jazz.

ESTIL NOVA ORLEANS, DIXIELAND o DIXIE (1910-1935)
L'estil Nova Orleans s'interpretava en bandes d'entre 6 i 9 músics aproximadament que improvisaven sobre temes populars provinents del ragtime, el blues i les marxes. S'organitzaven en dues seccions: la secció melòdica (formada per trompeta, clarinet i trombó), l'encarregada d'improvisar col·lectivament en forma de call and response, i la secció rítmica (tuba o contrabaix, banjo o guitarra, bombo i plateret).

L'estil Dixieland (o Dixie) era l'imitació que en feien els blancs de l'estil Nova Orleans.

Just Gone, King Oliver & Creole Jazz Band


ESTIL CHICAGO (1920-1930)
L'estil Chicago es desenvolupa amb l'emigració de la població cap als estats del nord i deriva de l'estil Nova Orleans. Es caracteritza per la improvisació individual (en la que destaquen els solistes per sobre del conjunt), per l'accentuació dels temps febles i per afegir el saxo a la secció melòdica i el piano i la bateria a la secció rítmica.
Aquesta serà l'època dels grans solistes, com Louis Amstrong (trompeta i veu) i Duke Ellington (piano).

When the Saints go marching in, Louis Amstrong

I'll Be Glad when You're Dead You Rascal, YouBettie Boop / Louis Armstrong


SWING (1930-1945)
A principis dels anys 30 Amèrica pateix una forta crisi econòmica que portarà a una segona gran migració, en aquesta ocasió cap a Nova York, on la població afroamericana s'instal·larà al barri de Harlem. Sorgirà el Swing, un nou estil ballable i lleuger que ajudarà a la població a entretenir-se i oblidar-se dels seus problemes.
El Swing l'interpreten les Big Bands, orquestres d'uns quinze músics, i necessitarà de la figura de l'arranjador.

Take the A train, Duke Ellington

Sing, sing, sing, Benny Goodman Orchestra

It don't mean a thing, Duke Ellington


BE BOP (1940-1950)
El Be Bop va ser la primera gran revolució estilística que va viure el Jazz.
Els músics, que improvisaven a les anomenades jam sessions, s'agrupen en combos (generalment trompeta o saxo, piano, bateira i baix o contrabaix). La música, molt més complexa en quant a les progressions harmòniques i a les melodies (l'interval de cinquena disminuïda caracteritzarà l'estil), serà interpretada a gran velocitat i requerirà d'una gran habilitat tècnica dels intèrprets. D'altra banda, la bateria es convertirà en un instrument autònom dins del conjunt, d'aquí que la música Be Bop no serà pròpiament ballable.

Charlie Parker i Coleman Hawkins

Hot House, Charlie Parker i Dizzy Gillespie

Els antecedents del Jazz

Durant la colonització europea d'Amèrica mancava mà d'obra, així, els terratinents blancs van superar els seus problemes comprant esclaus procedents de la costa oest africana. Aquests esclaus eren portats fins a Amèrica, on eren comprats, i estaven obligats a treballar i vuire en condicions de misèria. De la barreja que els esclaus feren de les seves tradicions musicals africanes amb la música europea dels colons van sorgir nous estils musicals.

WORKSONGS o CANÇONS DE TREBALL
Eren cançons que els esclaus cantaven mentre treballaven per supotar les dures i monòtones feines. El ritme de treball els hi servia de base i s'acompanyaven amb el so de les eines. S'utilitzava com a forma el call and response, on el líder de la quadrilla iniciava el cant i la resta el responia.



ESPIRITUALS i GOSPEL
Els espirituals són cants de tema religiós que les comunitats negres cantaven a les esglésies en les seves celebracions litúrgiques. Com les worksongs, seguien la forma call and response (en aquest cas entre el predicador i la congregació) i incorporaven el picar de mans i moviments rítmics del cos.

El Gospel es considera una evolució dels espirituals amb una temàtica més optimista i amb un caràcter més alegre i extravertit. Aquest estil traspassà els llindars de l'església, arribant a interpretar-se a les sales de concert i difonent-se pels mitjans de comunicació.
Joshua fit the battle of Jericho, Mahalia Jackson


BLUES
El Blues comença a formar-se a les comunitats negres de les zones rurals dels estats del sud, tot i que a poc a poc va anar difonent-se per les principals ciutats.
El clima del blues és lent, trist, tens i amb una certa dosi d'ironia. Generalment s'interpretava per un cantant acompanyat d'una harmònica, una guitarra, un banjo o un piano, en el que l'esclau expressava la tristesa de la seva situació acceptant amb resignació el seu destí.
Les característiques més destacables del Blues són les següents:
  • Ús de les blue notes.
  • Desafinació intencionada.
  • Ús de l'slide.
  • Adopta la forma musical de la roda de blues.
Me and the Devil Blues, Robert Johnson 

St. Louis Blues, Bessie Smith


RAGTIME
Fou la primera música creada per afroamericans en tenir acceptació entre el públic blanc. Era música per a piano en la que no hi havia improvisació (doncs s'escrivia en partitures). Es caracteritza pel contrast entre una línia de baix de ritme simple i enèrgic (mà esquerra del pianista) i una línia melòdica sincopada (mà dreta del pianista).

The Entertainer, Scott Joplin

El JAZZ

El Jazz és un dels estils de música popular urbana més significatius del segle XX. Com a moviment musical, inclou corrents i subestils diferents, des de músiques vitals, directes i emocionals fins als corrents més intel·lectuals i avantguardistes.
Si bé és difícil donar una definició exacta del que és el Jazz, sí podem fer-ne cinc cèntims de les seves principals característiques:

  • Es desenvolupa a principis del segle XX al sud-est dels Estats Units en el si de la comunitat negra per la confluència de la cultura afroamericana i l'europea, amb la ciutat de Nova Orleans com a epicentre.
  • Els elements melòdics i harmònics deriven principalment de la tradició musical europea mentre que el ritme i el fraseig ho fan de l'africana.
  • Gran importància de la improvisació en l'execució musical, convertint cada interpretació en única i irrepetible.
  • La partiularitat rítmica, basada en l'accentuació dels temps febles del compàs i l'ús de síncopes.
  • La sonoritat personal dels seus intèrprets vocals i instrumentals.

Abans de començar el nostre recorregut pel món del jazz, us deixo uns enllaços on podeu ampliar i complementar la informació que teniu sobre aquest estil:

  • JAZZWEB, web divulgativa del Jazz, amb qüestionaris per repassar els continguts.
  • El Segle del Jazz, documents visuals i sonors d'una exposició que es va realitzar al CCCB de Barcelona entre el 22 de juliol i el 18 d'octubre de 2009.
  • A todo Jazz,  programa de radio 3 RNE dedicat al  Jazz. El seu horari d'emissió és els dissabtes i diumenges de 14 a 15h. A l'enllaç podeu escoltar i descarregar-vos tots els podcast.
  • Jazz porque sí, en aquest cas el programa és de radio clásica RNE, però com el seu horari ens agafa una mica tard millor escoltar-lo online a través dels seus podcasts.
  • i per últim, podeu clicar en el següent enllaç (iCat Jazz) per acompanyar-vos amb l'escolta d'aquesta meravellosa música!